untitled

Fa temps que us vull parlar del meu millor amic, en Gerard. Resulta que, de vegades, passen coses màgiques i acabes topant amb gent amb la que t’avens de meravella. I això és el que m’ha passat amb en Gerard. Em fascina l’habilitat que tenim per xerrar i xerrar i seguir trobant temes de què xerrar. I això, sense cap mena d’esforç, heus aquí on està la màgia. Màgia o química, no sé. M’agrada molt, també, que les nostres ‘xerrades’ ens siguin terapèutiques, vaja, o com a mínim per a mi ho són. Em depuren. Amb ell puc despendre’m de tot el que em pertorba i puc il·lusionar-me més encara quan li parlo d’allò que m’entusiasma. Desitjo que a ell també li passi.

I la veritat és que en Gerard m’ha ensenyat moltes coses. M’ha ensenyat el vertader sentit de l’amistat, aquella que és molt pura i que va creixent amb el temps, però sense voler i, molt al seu pesar, també m’ha ensenyat que la vida està plena de ‘sense-sentits’. La vida no és justa i de vegades passen coses inexplicables i lletges. De fet, quan de vegades parlem d’això jo, del tot, no sé què dir i em sap greu.

En Gerard m’ha fet veure que viure és jugar a un lloc que no té regles, que no té lògica. És haver d’acceptar que passen coses, que poden passar en qualsevol moment i que ningú no estem exempts de res. És com màgic. És màgic estar. I és molt màgic que, sense saber-ho explicar, el noi que s’asseu al teu costat a la classe d’anglès es converteixi en la teva persona.

Així que, de vegades, passen coses bones. Boníssimes. Gràcies. Per estar: lluny però a prop. Per formar part del que sóc.

El silenci no només es trenca amb la paraula

El meu primer “allò” és per Mónica Oltra, una diputada de les Corts Valencianes per Iniciativa que recentment he descobert de casualitat. 

AI youtube té penjades algunes de les seves intervencions a la cambra. Us recomano de posar-vos-hi un dia que tingueu temps perquè és, talment, com menjar fruits secs... Jo ja les he visualitzat pràcticament, per no dir, totes, i espero amb ànsies les següents entregues.

La Mònica m’agrada per la manera com diu les coses, i per les coses que diu. Perquè vol transparència i veritat. I m’encanta que aporti originalitat i rigor, però sobretot, poesia i prosaisme. Com a mostra, la proposició per anul·lar la sentència de mort de Miguel Hernández, i un botó:

Qui anava a dir a la Presidenta que no marxaria aquell dia a dormir sense haver après una nova ensenyança; elemental, no obstant. Que “el silenci no només es trenca amb la paraula”.

La crueltat en descobrir que Pinotxo fou penjat

Quan marxo de la feina haig de revisar, a mode d’acomiadament provisional, l'armari on deso la roba. Sempre que tinc una pausa entre classes, haig d’anar al lavabo i no marxo de casa fins que no em responen l’”adéu” a crits. Però també tinc altres manies. Tinc la punyetera mania d’idealitzar les persones. 

Com Gepeto, jo les dono forma, les re-invento. Per començar, en prenc el físic, alguna mirada i el somriure si és bufó. I aleshores, n’hi poso la candidesa, l’erotisme, i la manera com em sorprenen per darrere. Confecciono varis escenaris i situacions amb una versió millorada de mi, els exploto, i després els llenço a la meva paperera de reciclatge intercranial. I així, vaig dotant d’essència, primer, uns ulls que em miren al metro, i després algú que s’enduu les darreres galetes del prestatge del supermercat.

Això sí, tots els acabo llançant. És la meva manera de prevenir-los del fracàs, perquè Pinotxo fou penjat.

El dia en què vaig decidir què volia ser de gran

Estic convençuda que el dia en què la Sabrina va ensenyar un mugró, algú esclafat al sofà va exclamar: “Ostres mama, jo vull ser com ella”. La majoria bé va exclamar altres coses. Era el cap d’any del 87 i jo tenia 26 dies. 

A mi, ni aquests pits ni cap altres m’han fet decidir sobre què vull ser de gran. Diria que en això té a veure el que sempre m’han inculcat a casa “si no lo pruebas no sabrás si te gusta”. Ells ho deien pensant en les verdures, per les que segueixo mostrant una especial antipatia, ara bé, jo això ho he fet extens a altres camps i ara em trobo immersa en tot un repte: hauria de provar molts oficis, estudiar moltes carreres, viure en molts llocs diferents per saber què voldré ser de gran.

D’entre les coses que provés n’hi hauria algunes que no m’agradarien i d’altres que sí. I d’entre tot el que encara em quedés per provar també hi hauria coses que m’encantarien i d’altres que detestaria, coses que "ni fu ni fa" i coses que trobaria més o menys passables.

Jo, mentre anés provant m’aniria fent gran però encara no prou gran com per decidir que voldré ser de més gran. Però és que, a més, els desitjos i necessitats canvien de manera que em fa una por tremenda triar “para toda la vida”. I, ¿quant és tota la vida? Podria passar-me 54 anys i 37 dies provant noves coses, tot just veure clar què voldré ser “de gran” i al segon i mig fer una mossegada i morir.

Fa dies que no menjo perquè sóc incapaç de resoldre el meu conflicte, rellegeixo els “clàssics” que confio, m’ajudaran i destino les estones lliures a mirar la “tele”. Al cap i a la fi encara no he perdut l’esperança que se m’aparegui un mugró revelador.

La manera com anomeno les coses

Tinc una estranya relació amb les paraules. O més ben dit amb “com anomenar les coses”. En general miro d’escurçar tot allò que puc, de manera que l’“ordina” és l’ordinador, la “carpe” és la carpeta, i l’“ascen”, l’ascensor. Solc proposar jugar una altra “parti” de cartes, tinc “bolis” de diferents colors i miro la “tele”.

Una altra cosa que faig és designar tot allò designable amb el “dallonses”, el o la “d’ allò”, i “... això mateix!”. Si ho proveu és inevitable encadenar-les. Així, un d'aquests dies en què no em ve de gust llevar-me del sofà jo demano:

-Em pots passar el dallonses. Sí, allò d'allà...

-El diari?

-Això mateix!

Per acabar, m’encanta dir que les coses són “tipo” el que sigui o “tipo” el que són: un volum de l'enciclopèdia és “tipo” gran mentre que això és “tipo” una maquineta. I per descomptat que també utilitzo el “com”. Jo faig: “això és com un magatzem”, quan estic davant d’un magatzem.

En fi, ja li dic a ma mare que ser jo és una feinada, i si ens ho mirem amb el prisma de la manera “com anomeno les coses” potser m’hauria de donar la raó. Això o insistir en què canviï de registre.