dijous, 17 de gener de 2013

Darcy


No tenía sentido y nunca lo había tenido. Los conocimientos se medían por calificaciones las cuales dependían de muchas otras variables. De hacer bien un examen, un día, en el que podías haber copiado. De caer bien a un profesor. De que éste no fuera un cretino. De autoengañarse a uno mismo memorizando reglas estúpidas. Que sí, que ya sé cómo se mueven los fluidos, Darcy.  

diumenge, 16 de desembre de 2012

De caracolas


De pequeña mi bisabuela me enseñó que en las caracolas se oye el mar. Que la magia existe y que hay cosas que, a pesar de estar lejos, están cerca. Des de entonces siempre quise tener mi propia caracola y hasta la encontré, en Colombia, cuando ya no buscaba caracolas. En aquél momento la felicidad fue máxima: era una caracola distinta a las demás y sonaba muchísimo. Pero entonces viajé, volví a casa y mi caracola dejó de sonar. Como de repente. Creo que era mi bisabuela, que me hablaba desde lejos y esta vez me decía que hay cosas que no son para siempre, que por mucho que queramos no nada. Pero a mí siempre me quedará la duda, ¿dejó de sonar porque me alejé demasiado?  


dilluns, 3 de desembre de 2012

-Me fascina


-Me fascina. 
-¿El qué?
-Lo que te decía. Que hay personas a las que no volverás a ver jamás y con las que tan sólo has compartido instantes, que te son importantes. Como el botones del hotel en el que me hospedé en Colombia. Gabriel. Que, a pesar de no volverás a ver, desearías que estuvieran bien.
-Ya...
-Pero sin embargo, hay personas con las que has compartido hasta... ¡quizás años!, con las que habrás tomado café más de cien veces, y acaban por serte indiferentes. Te dan igual. No sé, quizás todo tenga que ver con el hecho de conectar, de ser en algún modo parecido al otro. Quizás... quizás todos tengamos dentro una perla. Sí. Una perla de un color, y reconocemos a aquellos que la tienen de nuestro mismo color, y nos reconocemos en ellos...
-...
-Pero es confuso. Lo fácil o difícil que puede ser conectar con alguien, tenerse estima. No sé, es raro.
-¿Lo es? ¿Más café?

dijous, 18 d’octubre de 2012


La vida no vale nada 
si no tienes una obsesión. 
                                             John Waters 

dilluns, 9 d’abril de 2012

untitled

Fa temps que us vull parlar del meu millor amic, en Gerard. Resulta que, de vegades, passen coses màgiques i acabes topant amb gent amb la que t’avens de meravella. I això és el que m’ha passat amb en Gerard. Em fascina l’habilitat que tenim per xerrar i xerrar i seguir trobant temes de què xerrar. I això, sense cap mena d’esforç, heus aquí on està la màgia. Màgia o química, no sé. M’agrada molt, també, que les nostres ‘xerrades’ ens siguin terapèutiques, vaja, o com a mínim per a mi ho són. Em depuren. Amb ell puc despendre’m de tot el que em pertorba i puc il·lusionar-me més encara quan li parlo d’allò que m’entusiasma. Desitjo que a ell també li passi.

I la veritat és que en Gerard m’ha ensenyat moltes coses. M’ha ensenyat el vertader sentit de l’amistat, aquella que és molt pura i que va creixent amb el temps, però sense voler i, molt al seu pesar, també m’ha ensenyat que la vida està plena de ‘sense-sentits’. La vida no és justa i de vegades passen coses inexplicables i lletges. De fet, quan de vegades parlem d’això jo, del tot, no sé què dir i em sap greu.

En Gerard m’ha fet veure que viure és jugar a un lloc que no té regles, que no té lògica. És haver d’acceptar que passen coses, que poden passar en qualsevol moment i que ningú no estem exempts de res. És com màgic. És màgic estar. I és molt màgic que, sense saber-ho explicar, el noi que s’asseu al teu costat a la classe d’anglès es converteixi en la teva persona.

Així que, de vegades, passen coses bones. Boníssimes. Gràcies. Per estar: lluny però a prop. Per formar part del que sóc.

dimecres, 1 de desembre de 2010

El silenci no només es trenca amb la paraula

El meu primer “allò” és per Mónica Oltra, una diputada de les Corts Valencianes per Iniciativa que recentment he descobert de casualitat. 

AI youtube té penjades algunes de les seves intervencions a la cambra. Us recomano de posar-vos-hi un dia que tingueu temps perquè és, talment, com menjar fruits secs... Jo ja les he visualitzat pràcticament, per no dir, totes, i espero amb ànsies les següents entregues.

La Mònica m’agrada per la manera com diu les coses, i per les coses que diu. Perquè vol transparència i veritat. I m’encanta que aporti originalitat i rigor, però sobretot, poesia i prosaisme. Com a mostra, la proposició per anul·lar la sentència de mort de Miguel Hernández, i un botó:

Qui anava a dir a la Presidenta que no marxaria aquell dia a dormir sense haver après una nova ensenyança; elemental, no obstant. Que “el silenci no només es trenca amb la paraula”.